Narratives que trenquen estereotips

Durant anys, les portades esportives es van omplir d’herois masculins. L’esport femení quedava relegat a un breu requadre o, en moltes ocasions, ni tan sols hi trobava espai. Recordo de petita buscar als diaris alguna ressenya de les competicions femenines i topar-me amb prou feines amb una línia perduda a la contraportada. El silenci comunicatiu era tan eixordador com injust.

Avui, aquest silenci comença a esquerdar-se. Els mitjans, les marques i, sobretot, les mateixes esportistes han après a explicar les seves històries des d’un altre lloc. I aquí apareix un punt essencial: la comunicació no és neutra. Com es narra l’esport femení importa tant com el que passa dins del camp, la piscina o la pista.

No n’hi ha prou amb anunciar resultats. La comunicació de l’esport femení ha de rescatar el viatge: els sacrificis invisibles, els entrenaments a contracorrent, els obstacles burocràtics, les desigualtats en premis o instal·lacions. Perquè aquí hi ha l’autèntica èpica.

Quan s’explica un campionat masculí, el relat sol centrar-se en la glòria de la victòria. En el cas de l’esport femení, el veritable triomf moltes vegades ha estat arribar fins allà, sostenir un projecte, mantenir viva la flama malgrat les barreres. Això exigeix una narrativa diferent, més profunda, més humana.

Durant massa temps, el discurs mediàtic sobre les dones a l’esport s’ha tenyit de condescendència: «valentes», «lluitadores», «guapes». Adjectius que rarament s’utilitzen per als seus homòlegs masculins. La comunicació que realment transforma és la que mostra les esportistes en la seva dimensió completa: professionals d’elit, estrategues, líders, referents socials.

No es tracta d’endolcir la realitat, sinó de canviar el focus. Passar de «elles també poden» a «elles són, amb tots els drets, part de l’elit esportiva».

Les esportistes que avui gestionen les seves xarxes socials, que alcen la seva pròpia veu, saben que comunicar és tan exigent com entrenar. Requereix disciplina, coherència, constància. Des del minut en què comparteixen un missatge, estan educant una generació que les mira com a mirall.

Aquí hi ha l’oportunitat: crear narratives que no només trenquin estereotips, sinó que construeixin referents sòlids. Explicar que una jugadora guanya títols és important; explicar com inspira milers de nenes a calçar-se unes botes o a llençar-se a la piscina és imprescindible.

Aquesta recerca constant de noves narratives és la que em mou també en la meva feina. Perquè comunicar no és repetir titulars, sinó obrir camins. No és només donar visibilitat, sinó generar referents. I com en l’esport, no hi ha meta definitiva: sempre queda espai per fer-ho millor, per explicar més i per arribar més lluny.